Sóc res?

Per començar, seria adient fer una petita presentació per seguir les normes establertes de l'educació. Hola, bon dia, sóc ningú, un nom, un cos, un record que un dia seré, un peó més. A continuació podria dir que sóc millor que la resta, que posseixo virtuts i habilitats innates respecte a l'altra gent, que sóc especial. D'altra banda, també podria dir que sóc Déu i no aniria pas mal encaminat, el nostre egocentrisme tendeix a incrementar la percepció del que fem i/o som, creant una imatge idealitzada de nosaltres mateixos, podríem conseiderar-ho com el photoshop del subconscient. La nostra autoestima ens empenta a la prepotència; per sort o per desgràcia, jo sóc seguidor i esclau del pessimisme, un hereu del pensament de Schopenhauer, que ha extingit la meva autoestima i esperança a fràgils reductes en missatges subconscients, somnis; per sort, això ha forjat en mi una humiltat indestructible i una visió critica que m'aïllen de tot i de tots. Molts m'ignoraran, alguns em criticaran, pocs intentaran entendre'm i només jo ho aconseguiré; per sort, d'ells només necessito la seva indiferència. D'altra banda, posseeixo un cercle reduït de relacions per necessitat d'aparentar; una família irracional, que creuen viure en una utopia, il·lusos... amics, pobres d'ells, veig en els seus ulls i en la seva entonació signes de calidesa, em sento malament per no sentir res per ells, excepte fidelitat. Em pregunto què sóc. Si sóc un home més enllà de la meva anatomia, per què no puc estar dins els cànons?, per què no puc ser normal en el sentit menys abstracte de la paraula?, per què no puc sentir el mateix que ells?, per què questa indiferència?, per què? També hi ha en aquest cercle, en el seu centre, la meva estimada, una màritr de les meves mentides, piadoses, però mentides al cap i a la fi, sóc fidel, detallista i tot el millor que algú pot demanar de parella, però estic buit, no sento amor, no sento res, excepte el que fingeixo sentir, ho intento fins a defallir, però no aconsegueixo sentir felicitat més enllà de la química dels plaers físics, una hormona, un enzim, una toxina que inhabilita temporalment el meu pessimisme.

M'aixeco cada dia del meu panteó amb parsimònia. Deixo enrere el meu altar sagrat, el llit que em proporciona la calma i repòs que em fan falta. Em vesteixo amb la meva roba ampla i m'aïllo, em protegeixo amb el meu escut; uns auriculars, que em proporcionen la tranquil·litat que mereixo i la indiferència que necessito. Surto de casa en direcció al purgatori, un nou i monòton dia de socialització, un dia més de callar i aparentar, una obra que es repeteix cada dia on desenvolupo el meu paper amb una precisió mil·limètrica, el paper que tant odio; però, què hi farem, és l'única manera de que no em demanin explicacions i em concedeixin la ignorància que exigeixo en silenci. Seguiré mimetitzant la vostra actitud, fingiré ser un de vosaltres utilitzant aquesta màscara perquè no em jutgeu ni em titlleu d'estrany, perillós, diferent...

I aquest escrit desapareixerà en l'oblit, es perdrà en el temps com el meu cos, i el meu record es difuminarà, i només quedarà de mi una fotografia esgrogueïda pel temps i un nom gravat en una làpida.

Escrit presentat a l'edició del premi Sambori Òmnium del 2012.